En el transcurs de les sessions, l’opinió de tots els participants va coincidir en atorgar a les investigacions que es venen desenvolupant en aquest camp una trascendental importància, plenament justificada si es considera que, com es va anar analitzant en les diferents intervencions, probablement en un futur proper, la teràpia gènica possibilitarà l’objectiu de tots els qui, d’una manera o altra, tinguin relació amb l’hemofília: la curació total i definitiva de la malaltia.

Com es va poder constatar en el Congrés, tot i la immensa tasca realitzada fins al moment, encara no s’ha arribat a la fase d’experimentació clínica de la teràpia gènica en éssers humans, i no es pot precisar quan s’arribarà a aquest punt, però els progressos de les investigacions en aquest sentit van resultar veritablement sorprenents.

Representants d’alguns dels principals centres abocats a l’actualitat a l’estudi de la teràpia gènica de l’hemofília van exposar les línees d’investigació seguides i la situació actual dels treballs experimentals; van comentar les dificultats a les quals han hagut de fer front, les fòrmules ideades per tractar de superar-les i, finalment, les perspectives de futur.

El fonament bàsic de la teràpia gènica de l’hemofília es, des d’un punt de vista teòric, molt simple: el procediment consisteix en introduir el gen responsable de la producció del factor deficitari a l’organisme de la persona afectada, a fi de què pugui elaborar aquesta substància amb nivells equiparables als que s’arriben en una persona no hemofílica. Es tracta, per tant, de combatre la causa primordial de la malaltia, el defecte genètic, i amb això s’aconseguiria la curació. Aquest plantejament teòric, que fins fa només pocs anys era simplement un somni o un mer desig, segons els experts ha començat a traduïr-se en resultats pràctics, encara que queda molt camí a recórrer.

El plantejament de la teràpia gènica es basa en uns punts fonamentals , cada un d’ells requereix una atenció específica, perquè els avenços i conclusions són dispars.

En primer terme, un requisit elemental és conèixer els gens responsables de la producció del factor VIII i el factor IX a l’organisme. Com ja se sap, aquest primer pas avui dia ja està plenament superat, ja que a l’actualitat els gens ja són prou coneguts.

A continuació, és necessari comptar amb una fòrmula per a què el determinat gen penetri a les cèl×lules de la persona afectada i s’incorpori al seu genoma, a la pròpia dotació cromosòmica, per a què així comenci a el×laborar el factor fins ara deficitari. Per tal que la curació sigui definitiva, el gen ha de passar a formar part de les cèl×lules diana, les quals han de mantenir una activitat semblant a les de les cèl×lules de les persones no hemofíliques encarregades de produir el factor. L’objectiu, doncs, és aconseguir que existeixi una suficient quantitat de cèl×lules productores de factor i que aquesta substància passi a la circulació sanguínia amb unes característiques de concentració i temps de vida activa semblants a les habituals en una persona sense la malaltia.

Per a que tot això sigui possible, un punt molt important és el que correspon a l’obtenció de l’oportú vehicle vector, és a dir, l’element encarregat d’introduir el gen a les cèl×lules diana. S’han investigat diferents possibilitats, com l’utilització de virus recombinants, complexes protèïcs d’ADN, etc.; entre les principals opcions, bona part dels treballs s’han decantat per la utilització de retrovirus. En qualsevol cas, les passes requerides per aconseguir un vector idoni són complexes. En primer lloc, és necessari produir una modificació del genoma viral, de tal manera que incorpori el gen productor de factor. A més a més, es fa necessari introduir altres modificacions a l’estructura viral, per exemple en el sentit que perdi les partícules indispensables per a la seva replicació a l’interior de les cèl×lules. Amb això es pretén, simplificadament, que el microorganisme modificat penetri a una cèl×lula diana, ofereixi el gen per a què s’incorpori a la seva dotació cromosòmica i, posteriorment, finalitzi el seu cicle vital per a què no alteri l’activitat cel×lular.

La següent qüestió que cal decidir és la fòrmula idònia per tractar les cèl×lules de la persona afectada, per això també hi ha diferents opcions.

Una possibilitat és intentar introduir el gen a les cèl×lules diana "ex vivo". En aquets cas, es tracta d’obtenir una porció de teixit de la persona afectada - per exemple, mitjançant l’extracció química d’una porció de fetge-, per després aïllar i cultivar les cèl×lules, a fi i efecte de tractar-les amb el vector i aconseguir que incorporin el gen productor del factor deficitari. Una vegada aconseguit això, només faltaria reintroduir les cèl×lules ja tractades a l’organisme, per tal que comencessin a elaborar el factor. Així, en definitiva, es procediria a un autotransplantament, sense cap possibilitat de rebuig, perquè les cèl×lules són reconegudes per l’organisme com a pròpies.

No obstant, com pot deduir-se fàcilment, aquest tipus de procediment és molt complexe; requeriria no només intervencions quirúrgiques de major o menor envergadura, sinó també l’aïllament de les cèl×lules, el seu cultiu en milers i milers de plaques i, posteriorment, la seva reintroduccío al pacient. En opinió dels experts, aquesta estratègia és massa complicada i, a més a més, la solució per aquesta via aparentment seria, com a mínim, molt limitada com para a poder ser aplicada a gran escala.

L’altre opció, per la que s’inclinarien les principals línees d’investigació, consisteix en la incorporació del gen a les cèl×lules diana "in vivo". En aquest cas, es tracta d’introduir el vector -un virus recombinant tractat adequadament- directament a l’interior de l’organisme, de tal manera que accedeixi fins a les cèl×lules adequades, penetri al seu interior i cedeixi el gen responsable de la producció del factor deficitari. Per al pacient, aquest procediment resultaria molt còmode, ja que ni tan sols es requeriria anestèsia, i la incorporació del gen al seu organisme aconseguiria la curació de la malaltia.

Sense dubte, aquesta última opció és la més interessant i, com es va poder saber al Congrés, ja ha estat assajant-se a molts models animals. Els resultats obtinguts, encara insuficients, es revelen molt prometedors.

A les diferents intervencions, els investigadors van anar detallant els dissenys de les principals línees d’investigació i comentant la situació actual de les mateixes. Els experts no van poder estipular terminis concrets per aconseguir la curació de l’hemofília mitjançant la teràpia somàtica gènica, però segons el seu entendre, les perspectives són molt favorables, acabant en que en un futur molt proper, potser entre tres i quatre anys, comenci a parlar-se de resultats definitius. Com a síntesi, tots els participants del Congrés van coincidir en què la curació de l’hemofília, mitjançant l’aplicació rutinària de la teràpia gènica, sembla trobar-se en un horitzó molt proper.
Informe de Bayer

Resposable del Àrea d'informació mèdica:
Dr. Miquel Rutllant Bañeres, nomenat pel Patronat de la FPCH, número de col·legiat 4679, especialitat hematologia i hemoteràpia.