La bandera de Catalunya és una bandera de les anomenades heràldiques, sorgida de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Possiblement la bandera, pendó o estendard dels comtes fou anterior a l'escut. No en tenim referència documental fins al segle XIII, però és una de les més antigues d'Europa.

Al principi els pals de l'escut eren representats a la bandera ja verticalment ja horitzontalment. Aquesta darrera disposició fou la que acabà imposant-se i és la bandera oficial de la nació catalana: faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.
Va ser oficialitzada per l'Estatut d'autonomia de Catalunya,
Llei orgànica de l'Estat de 1979.


La formació política de Catalunya té el seu origen en una sèrie de comtats de tipus feudal que va aparèixer en la zona de contacte entre l'imperi carolingi i els territoris septentrionals de la conquesta islàmica de la península Ibèrica (Marca Hispànica).

El comtat de Barcelona va ser adquirint la primacia i, de fet, des de finals del segle X va ser independent dels francs.

En 1137 es va produir la unió dinàstica de Catalunya i Aragó amb Ramon Berenguer IV, que va conquistar els últims reductes àrabs (taifas de Lleida i Tortosa i valiato de Siurana, en 1148-1153).

Jaume I el Conquistador va iniciar l'expansió catalana pel mediterrani amb la conquesta dels regnes de Mallorca i de València (1229-1238) i al llarg dels segles XIII-XIV el país es va convertir en una potència econòmica (consulats marítims en molts dels seus ports) i política (conquestes de Sicília i Sardenya, dels ducats d'Atenes i                                                            Neopatria i, ja en el segle XV, de Nàpols).

La delegació permanent de les corts catalanes -un dels primers parlaments europeus- va donar lloc a la Generalitat de Catalunya, institució de govern que va ser restaurada en el segle XX.

Les nupcies de Fernando II amb Isabel de Castella (els Reis Catòlics) van representar la unió dinàstica amb Castella, però Catalunya-Aragó va conservar fins el segle XVIII les seves institucions polítiques i la sobirania (dret, moneda, sistema fiscal).

La Guerra de Successió entre els Borbóns i els Habsburgo, que va dur al tron d'Espanya a Felipe V, va suposar una greu derrota per a Catalunya, que havia militat en el ban dels austrias: abolició de les institucions catalanes (Decret de Nova Planta) i instauració d'una política absolutiste i de castellanització.

No obstant això, el segle XVIII va representar la recuperació econòmica i l'inici de la industrialització del país, consolidada a partir de 1832 amb la màquina de vapor i el predomini de la indústria tèxtil de la llana i el cotó.

Els moviments europeus de recuperació nacional del segle XIX van influir en l'eclosió de la Renaixença cultural (Jocs Florals, recuperació de la llengua i la literatura) i del catalanisme polític, així com també de moviments artístics com el Modernisme i l'avantguarda.

Sota la II República Espanyola la Generalitat de Catalunya va ser restaurada i es va aprovar l'Estatut d'Autonomia (1932), però la derrota en la Guerra Civil (1936-1939) va conduir a la dictadura franquista i a l'abolició de tots els drets i institucions del país.

Amb la restauració de la Generalitat de Catalunya (1977), es van crear un Parlament i un Govern autònoms, i es va aprovar un nou Estatut d'Autonomia (1979).

(S'han de completar més dades)

Actualitzat